dilluns, 26 de març del 2018

Aquesta boira que no ens deixa veure-hi clar



Us heu parat mai a pensar què són tots aquests pensaments que ens roden pel cap constantment? Si deixem a un costat aquells que són de caràcter pràctic (per exemple "hem d'estar a les 5 al metge, avui plou, millor que sortim deu minuts abans"), hi ha els altres que són el que jo anomenaria paràsits. Són uns pensaments particulars que a través d'un fil conductor molt prim van mutant i passant d'una cosa a una altra amb una agilitat increïble gairebé fugissera.

Tots aquests pensaments formen un gran núvol que ens omple el cap. És com tenir permanentment un temporal a sobre que arrosseguem d'un lloc a l'altre anem on anem.

Si analitzem el fil conductor d'aquests pensaments, veurem que normalment comencen en un fet ja passat i acaben en el futur. I és que els pensaments són d'aquests dos tipus: o bé es refereixen a records de fets passats o bé a projeccions de futur.

Els pensaments sobre el passat solen donar voltes a situacions que no han estat tal com nosaltres hauríem volgut que fossin. Pot ser una enyorança, pot ser una recança, l'acció d'algú en contra nostre o contra els nostres interessos, allò que hem dit i que no hauríem volgut dir o que no hem dit i que hauríem volgut dir.

En el cas dels fets futurs sol haver-hi un suport que els vehicula i que sovint és la por. Por de no estar a l'altura d'un esdeveniment, por de què diran, poder de què pensaran, por que em facin mal. Les possibilitats són molt àmplies. En els dos casos, els mateixos pensaments porten una càrrega emocional molt forta que la vivim (o seria més correcte dir que la revivim) al mateix temps que els pensaments es presenten.

Reprenent la imatge anterior veiem que en el fons no portem un núvol per barret sinó que vivim en una boira permanent, empesos pels records passats i frenats per les pors del futur. I entre els dos nosaltres vivim mig asfixiats. I la boira és tan espessa que som incapaços de veure més enllà del nostre nas. A tal punt que el mínim fet exterior ens pren per sorpresa i ens emporta cap al món de les emocions que provoca una reacció que desencadena posteriorment un sentiment (sovint de culpabilitat). Si volem viure amb una mica més de serenor, hauríem de descobrir com sortir d'aquesta boira; com aconseguir veure-hi una mica més clar.

La meditació en pot ser una possible solució sense ser-ne l'única. La meditació calma aquests pensaments i ens obre un espai de quietud. Un espai que ens permet respirar i on finalment ens podem reposar i recuperar forces. La pràctica regular augmenta de mica en mica aquest espai i comença a establir-lo més enllà de l'estona en què estem asseguts. Comencem a guardar un silenci interior que sobreviu al llarg del dia. I quan es presenten noves situacions d'aquelles que ens emporten, tenim una mica més d'espai per veure-les venir, acollir-les i donar una resposta més adequada, menys emocional.


Quan hem viscut aquest nou estat de consciència on l'espai hi és més ampli ja no voldrem viure altrament. És com canviar de pis per un una mica més gran. Ja no hi ha volta enrere.

Una nova vida pot començar molt més tranquil·la, serena i autèntica.

dijous, 22 de març del 2018

La importància de la respiració en la meditació



La meditació és una eina fabulosa. Com ja he explicat ens permet calmar la ment i fer callar tots aquests pensaments que permanentment brunzen en el nostre cap. A més ens permet accedir a una profunditat de nosaltres mateixos sovint desconeguda.

Per començar a practicar està bé seguir les respiracions per evitar de perdre's massa ràpid.

Primer inspirem, després expirem. Inspirar no pren massa temps, expirar una mica més. Inspirem per necessitat, perquè el cos ens ho demana. Amb la inspiració donem oxigen a totes les cèl·lules del cos, perquè és tot el cos que respira. Quan expirem, expulsem l'aire viciat i netegem el cos. El cos i també l'esperit. És l'expiració que ens dóna la possibilitat de relaxar-nos i deixar anar totes les tensions.

És a partir del ventre que inspirem i que expirem. Amb normalitat, amb tranquil·litat. Sentim el moviment, notem aquesta sensació. El ventre s'infla i es desinfla. És respirant amb el ventre que tindrem més aire per alimentar tot el cos. Si la respiració és alta i se situa al nivell de la gola, aquesta serà curta. Practicar la meditació ens allargarà la respiració, la fa més profunda. És un bon exercici si ens costa respirar, especialment quan ens fem grans.

A mesura que respirem, accedim a zones cada cop més profundes de nosaltres mateixos. La tranquil·litat s'hi fa més gran més àmplia. Tard o d'hora sentirem el cor batre, amb força, sense repòs. Sentirem la sang circular per les venes i la pressió augmentar als llavis. Inspirem amb suavitat per no pertorbar aquest moment de pau infinita. Expirem i ens abandonem a aquest moment.

Inspirar és un acte reflex, no controlat. Expirar és com deixar-se lliscar per un tobogan. Ens deixem caure, sense pressa. Expirem i confiem plenament en la vida; ens llencem una mica al buit. Qui sap si, després d'aquesta expiració, el cos reclamarà o no una nova inspiració. Si ho fa, la vida es renova i continua. La vida ens regala uns segons més.

N'hauríem de ser conscients.

N'hauríem d'estar agraïts.



dissabte, 10 de març del 2018

El joc de les emocions en la meditació


Dos minuts de silenci poden ser molt, molt llargs. Al principi, només asseure's, un es concentra en la respiració i ràpidament la ment entre en acció i comença a llançar reflexions i preguntes sobre el passat o bé el futur. En aquest moment hi ha un canvi de context radical i es produeix una situació contradictòria. D'una banda estem nosaltres amb la intenció ferma de meditar i de guardar uns minuts de silenci. Per altra banda hi ha un bandit que ens fa reviure les darreres frases intercanviades amb algú o ens increpa amb tot allò que tenim pendent de fer. Sorgeix aleshores una necessitat física d'aixecar-nos, abandonar i passar a fer altres coses.

En aquest punt, ens hauríem de preguntar qui és que ens empeny a canviar tots els nostres plans. Com és possible que si jo he pres una decisió d'asseure'm a meditar, m'he llevat potser més d'hora per trobar uns minuts de tranquil·litat, he lluitat contra la son i la meva voluntat, convençut que és una bona cosa, com és possible que de cop i volta quan he superat tots els obstacles, una cosa tan efímera com un pensament em fa abandonar i passar a una altra cosa.

Podríem pensar que el nostre pensament o la nostra voluntat és canviant i inestable i potser hi ha una part de veritat en això. Podríem pensar que entre el moment que ens hem assegut i el moment que sorgeixen totes aquestes idees, hem recordat informacions que havíem oblidat i que ens obliguen a canviar de plans. Això pot passar. Una vegada, potser dues. Però qui hagi provat de practicar els dos minuts de silenci haurà comprovat que és gairebé sistemàtic. Si a cada cop que m'assec em passa la mateixa cosa, hi ha d'haver alguna altra explicació.

L'home no funciona només amb el cap. El comportament humà és vehiculat per la ment, però també pels sentiments i sobretot per les emocions. Sovint ens regim més per les emocions que per les reflexions. De fet sorgeix primer l'emoció, a partir de la qual la ment decideix prendre una acció i és quan actuem que es presenta el sentiment. En el cas de la meditació hi ha una part d'emoció que neix en quedar-nos sols amb nosaltres mateixos. La ment dona resposta a aquesta emoció i intenta posar-hi fi. És una forma de protegir-nos. Amb el temps un aprèn a acceptar aquesta emoció al punt que la ment no veu la necessitat de reaccionar donat que a poc a poc la situació esdevé coneguda i per tant acceptable.


És així que si perseverem, la ment comença a calmar-se i els pensaments comencen a distanciar-se donant pas a un, dos o vint minuts de silenci. És aquest silenci que permet retrobar-nos. Descobrim així que inclús sense la ment seguim existint i podem aleshores deixar d'identificar-nos al mental. No som ni els pensaments ni la veu que ens parla a l'interior del cap. Som molt més que tot això.

Per descobrir-ho, cal que seguim intentant fer dos minuts de silenci.