Dos minuts de silenci poden ser molt, molt llargs. Al principi, només asseure's, un es concentra en la respiració i ràpidament la ment entre en acció i comença a llançar reflexions i preguntes sobre el passat o bé el futur. En aquest moment hi ha un canvi de context radical i es produeix una situació contradictòria. D'una banda estem nosaltres amb la intenció ferma de meditar i de guardar uns minuts de silenci. Per altra banda hi ha un bandit que ens fa reviure les darreres frases intercanviades amb algú o ens increpa amb tot allò que tenim pendent de fer. Sorgeix aleshores una necessitat física d'aixecar-nos, abandonar i passar a fer altres coses.
En aquest punt, ens hauríem de preguntar qui és que ens empeny a canviar tots els nostres plans. Com és possible que si jo he pres una decisió d'asseure'm a meditar, m'he llevat potser més d'hora per trobar uns minuts de tranquil·litat, he lluitat contra la son i la meva voluntat, convençut que és una bona cosa, com és possible que de cop i volta quan he superat tots els obstacles, una cosa tan efímera com un pensament em fa abandonar i passar a una altra cosa.
Podríem pensar que el nostre pensament o la nostra voluntat és canviant i inestable i potser hi ha una part de veritat en això. Podríem pensar que entre el moment que ens hem assegut i el moment que sorgeixen totes aquestes idees, hem recordat informacions que havíem oblidat i que ens obliguen a canviar de plans. Això pot passar. Una vegada, potser dues. Però qui hagi provat de practicar els dos minuts de silenci haurà comprovat que és gairebé sistemàtic. Si a cada cop que m'assec em passa la mateixa cosa, hi ha d'haver alguna altra explicació.
L'home no funciona només amb el cap. El comportament humà és vehiculat per la ment, però també pels sentiments i sobretot per les emocions. Sovint ens regim més per les emocions que per les reflexions. De fet sorgeix primer l'emoció, a partir de la qual la ment decideix prendre una acció i és quan actuem que es presenta el sentiment. En el cas de la meditació hi ha una part d'emoció que neix en quedar-nos sols amb nosaltres mateixos. La ment dona resposta a aquesta emoció i intenta posar-hi fi. És una forma de protegir-nos. Amb el temps un aprèn a acceptar aquesta emoció al punt que la ment no veu la necessitat de reaccionar donat que a poc a poc la situació esdevé coneguda i per tant acceptable.
És així que si perseverem, la ment comença a calmar-se i els pensaments comencen a distanciar-se donant pas a un, dos o vint minuts de silenci. És aquest silenci que permet retrobar-nos. Descobrim així que inclús sense la ment seguim existint i podem aleshores deixar d'identificar-nos al mental. No som ni els pensaments ni la veu que ens parla a l'interior del cap. Som molt més que tot això.
Per descobrir-ho, cal que seguim intentant fer dos minuts de silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada