Deixeu de nadar a contracorrent

Sovint les coses no surten com havíem previst i això ens contraria. Les reaccions són ben variades: els més menuts ploren, els joves i adolescents s'enrabien, els més grans tenim tendència a reprimir o inhibir l'emoció però per poc que ens burxin, ens encenem com un foc d'artifici.

Som molts els qui posem les esperances en una travessa o en la loto però són pocs els qui guanyen. Així i tot, gairebé tothom accepta no tenir el control dels resultats dels jocs d'atzar. En canvi tots ens creiem poder controlar els fets quotidians. Acceptar que les coses no surtin segons el que havíem previst ens és bastant més complicat. I a pesar de tot, hi ha ben poca diferència entre els jocs d'atzar i la resta.

Per sort o per desgràcia no podem controlar la realitat però hi ha una cosa que sí que podem fer: acceptar-la.

Que ens entenguem, acceptar la realitat no vol dir resignar-s'hi. Seria massa fàcil i de poc ens serviria. Acceptar la realitat és acollir-la. Acollir aquest moment que es presenta i que ja no canviarà. Acceptar la realitat és fer-la nostra i dir-nos: m'agradi o no m'agradi aquí estem, aquest és el meu nou punt de partida. La vida continua.

Els qui lluiten contra la realitat estan condemnats a una vida d'infelicitat i d'ansietat, perquè l'ansietat s'alimenta d'aquesta lluita. Lluitar contra la realitat cansa molt. És tan esgotador com nadar a contracorrent.

Deixar-se portar pel corrent de la vida és tant més fàcil! Fluir com l'aigua del riu i rodejar amb suavitat les roques que s'interposen.  Caminar i seguir avançant, passi el que passi, en direcció d'on volem anar. Dient que sí a tot el que es presenta, sigui el que sigui.

Estigueu presents a aquest moment.

Temps de lectura : 2 minuts

En el post precedent us parlava d'aquesta sensació d'asfíxia i de confusió que crea el viure permanentment entre la pressió del passat i del futur i de la importància de crear una mica d'espai entre els dos per poder respirar i viure amb més serenor. Si us costa entendre què vull dir, imagineu la següent situació.

Dilluns matí. Són les set. Sortiu de casa per anar a la feina i agafeu el metro. El vagó està ple. No podeu seure i amb dificultat podeu agafar-vos enlloc. La quantitat de gent és tal, que no queda espai entre vosaltres i la resta de viatgers. Com us sentiu? Quina sensació teniu? Potser una mica de claustrofòbia, us falta aire per respirar, espereu la vostra estació amb certa impaciència per poder baixar i recuperar una mica d'aire i d'espai vital.

Aquest mateix espai vital és el que necessiteu retrobar a qualsevol moment del dia per viure més tranquils i serens. Aquest espai el podeu crear estant una mica més presents a vosaltres mateixos. Sigui amb la meditació o altrament.

No teniu a vegades la sensació que els temps passa molt de pressa? Que les setmanes volen i inclús els anys? I no us heu preguntat mai per què? Voleu conèixer la resposta? Mireu, quan el cap dóna voltes a vivències d'anys anteriors, sovint entorn de records negatius, aquests pensaments ens absorbeixen totalment. Quan pensem en situacions futures que ens preocupen, intentem preveure el què passarà, com actuarem, què direm, què farem. Volem preveure totes les possibles eventualitats i calcular l'acció en cada una d'elles; com la situació pot evolucionar i quina serà la nostra manera d'actuar en cada cas. Tot plegat com si estiguéssim jugant una partida d'escacs. Al llarg dels dies quanta estona creieu que dediquem a aquest tipus de reflexió? És de l'ordre de minuts o més bé d'hores?

I per descansar de tanta cabòria què fem? Desconnectem: anem a veure una pel·lícula o ens posem davant de la tele o del telèfon, o encara pitjor dels dos al mateix temps. I en aquest moment desapareixem. I mentre, els minuts, les hores, els dies i les setmanes, van passant inexorablement.

Si ens passem l'estona donant voltes a les coses entre passat i futur, perduts en pensaments i cabòries, quanta estona estem presents a nosaltres mateixos? On és el present en tot això? El passat ha passat i ja no existeix. I el futur encara no és cap realitat. La realitat es troba aquí, ara. És l'única cosa que existeix. La resta és pura imaginació.

I amb tot això ens estranyem que el temps passi ràpidament.

Si voleu recuperar una mica d'espai vital i al mateix temps alentir el pas del temps, estigueu més pendents de què feu. Dediqueu-vos a una sola cosa al mateix temps, però plenament. Cuineu, llegiu, camineu, aneu en bicicleta. Però quan cuineu, cuineu sense ruminar. Quan camineu, estigueu pendents del paisatge, de les fulles per terra, dels brots dels arbres ara que és primavera o de la remor del riu encara llunyà.

Respireu.

Estigueu presents a aquest moment.

La vie est certainement courte, autant profiter chaque seconde.